FEMINISM AND THE CROWN

(si el títol és en anglès sembla més guai i interessant)

Si no has vist The Crown, potser això se'n convertirà en un al·licient; si l'has vista, espero una crítica teva.

The Crown sempre ens guiarà cap a dues posicions contràries i alhora complementàries. És així. No hi ha més. Podem trobar una dona que cerca un lloc -al palau de Buckingham- per tal d'entreveure's entre tant home vell, ric i gras, però també som capaços de ser "il·lustrats" per una dona que només fa que acatar amb el cap cot un bon reguitzell de lleis escrites i aprovades per aquests homes abans esmentats, tot per mantenir el seu alt estànding i no sortir de palau. 

Aquesta sèrie ens permet veure com aquests dos diferenciats personatges es retroalimenten, fent-ne, així, una dona dèbil amb poques idees clares. I d'aquesta manera és com molta gent, des d'un principi, queda captivada per la gran contradicció i, finalment, només se'n guarda la part més "progre" per tal de poder escriure'n quatre tuits i guanyar seguidors. Però The Crown va molt més enllà. Anem a treure'n la merda.

Com tota dona als cinquanta (sí, tirarem de tòpics, igual que la sèrie, així ens posem en context), l' Elizabeth ha de romandre submisa i enamorada del seu marit Philip, qui es desinteressa per ella des del moment en què aquesta esdevé reina d'Anglaterra. Òbviament, l'enfocament de la trama anirà cap al fet que la dona mourà cel i terra per tornar a enamorar aquell home interessat en la festa i la disbauxa. Perquè una dona no pot viure sense el seu marit recolzant-la, i menys encara la reina d'Anglaterra. O sí? Pel que fa al rol que duu a terme la protagonista dins la sèrie, podem afirmar que la col·loca en una posició vulnerable i influenciable. Ja de per sí, veiem que la personalitat d'aquesta dona és mancada de duresa (potser pel simple fet de ser dona?), rigidesa i coneixement, fets que la condueixen a males preses de decisions i moltes de pèl. Està clar que totes les figures masculines (i sovint exageradament masculinitzades) intentaran dominar el país a través de la figura de la seva reina, mitjançant la burla i la desinformació. Però el pitjor és que la mateixa reina no se n'adona fins que no és massa tard. Observem, també, i paral·lelament, una dona més preocupada per la seva família i el seu propi benestar que pel país que supervisa. Una clara mostra la trobem amb la problemàtica de la llarga boira de la ciutat de Londres.

En definitiva, una dona que accepta i viu amb gust oprimida dins aquest gran sistema patriarcal. Perquè, a ella, ja li va bé, això.

Per altra banda, es contradiu i tergiversa tota la trama de la sèrie amb altres papers que el personatge duu a terme. Es tracta d'una dona, hereva de la família reial, que amb penes i treballs, però, al cap i a la fi, de forma eficaç, aguanta i segueix sostenint la corona per més entrebancs que se li posin al davant. Perquè és cert que disposa d'una manca àmplia de coneixements pel que fa a política nacional i internacional (per posar-ne un exemple, Nasser), però el fet d'adonar-se'n de les continuades preses de pèl cap a la seva persona fan que posi mà ferma sobre la taula i aprengui tot el que no li han volgut ensenyar. Gràcies a la seva implicació i interès cap a la política, se n'adona -tard, però se n'adona- de les problemàtiques reals del seu país i realitza més d'un acte de valentia, anteposant (per fi) el país enfront la família, la qual, al cap i a la fi, li donarà l'esquena sempre que pugui.

I vet aquí la gran contradicció.