Un plaer

La soletat avui em delata. De la millor manera possible.

I és que molts opinaran que es tracta d’un sentiment ínfim. Però avui no el veig així. Passejant sola m’han vingut al cap molts records. Carrers concorreguts els divendres de mercat, quan anava a comprar el salmó de la setmana per a preparar-lo aquella mateixa nit. Anant (tot s’ha de dir, de tant en tant) a córrer per carrers on no havia passat mai. Quan entrant a la biblioteca de la facultat tot passant el carnet, just aixecant el cap i guardant-lo altre cop a la cartera, veia que no quedaven ja llocs on seure i poder estudiar en tranquil·litat. El carrer de les botigues, el qual em portava directa a l’estació per a poder agafar un tren cap a qualsevol lloc -lliurement. També la plaça més concorreguda de la ciutat, on de ben segur vaig beure litres i litres de cervesa, així com aquell bar amb el sofà i els retrats de gossos on sempre acabava parlant de tot amb la meva nova família. Un parc on vaig tornar a practicar karate després de tres anys. El bar del costat de la fàbrica de cervesa local i el passeig i canal que hi havia davant. Carrerons on devia fer algun petó robat. He somrigut.